C.P. W.A. MOZART (LORIGUILLA)

Cristian García Honrrubia. 6e Primària.
«  la música es el corazón, es bailar, cantar y el sentir »
Héctor Seco. 5e Primària.
“La escuela sin música es una biblioteca sin libros, es una casa  sin ladrillos, es la música sin sonido”.
Francisco Mora Cartier. 5e Primària.
“La escuela sin música sería como un mar sin peces”.
Axel Bernal Expósito. 5e Primària.
“Con música nunca nos aburrimos pero siempre nos alegramos”.

C.P. EL CID (MISLATA)

Vicente Monleón. 3r Primària.
“No quiero un cole sin música porque un cole sin música es como una piscina sin agua, como unas ventanas sin cortinas, como un amigo sin sonrisa, como un mundo sin color”.
Lorena Casillos. 2n Primària.
“Sin música la escuela sería aburrida y triste”

C.P. LLUÍS VIVES (LA POBLA DE VALLBONA)

Robert. 1r Primària.
“M’agrada fer música, jo de major vaig a ser músic”.
Melanie. 2n Primària.
“Sense música no sería un cole normal”.
Cristian. 3r Primària.
“Quasi no tenim música, sols que un dia, i si no tenim més hores és imposible que sapiguem música”

RELAT I TíTOL (NO SENSE LA MÚSICA)

Era un mag de l’arpa. En les planures de Colòmbia no hi havia festa sense ell. Per a que la festa fos festa, Mesé Figueredo tenia que estar allí, amb els seus dits dansarins que alegraven els aires i avalotaven les cames. 

Una nit, en alguna senda perduda, l’assaltaren uns lladres. Anava Mesé Figueredo camí d’una boda, a llom de mula, en una ell, en l’altra l’arpa, quan els lladres se li tiraren damunt i el molgueren a cops.

Al matí següent, algú el troba. Estava tirat en el camí, un drap brut de fang i sang, més mort que viu. I aleshores aquella piltrafa digué, amb una resta de veu : 

-“S’endugueren les mules” 

                Y va dir: 

-“S’endugueren l’arpa” 

                I prenent alè va riure: 

                “Però no s’emportaren la música”

GALEANO, E. (1998). Patas arriba. La escuela del mundo al revés. Madrid: Siglo XXI    

HISTÒRICAMENT

 La música està tan arrelada a les nostres vides que quasi passa desapercebuda, és quelcom semblant a l’aire que respirem, o a l’aigua que beguem, és a dir, sols ens preocupa quan falta i així ha sigut al llarg del temps. És clar que la història ens dona la raó. La música comença amb la història.

Aquells homes i dones primitius ja utilitzaven la música com una forma d’establir contacte amb la natura, una pre-parla, i així, es configurà com un llenguatge de sentiments, explicant allò que els gestos i les paraules no podien definir. En totes les cultures trobem d’una forma o  altra elements musicals lligats a unes funcions determinades de la vida quotidiana i com a forma d’expressió col·lectiva. Com diu John Blacking,  “la música pot ser definida com el so humanament organitzat”.

En la Grècia clàssica tot ciutadà culte havia d’estar educat a través de la música, és a dir, el seu caràcter no era sols recreatiu o lúdic, sinó que tenia una forta carrega etico-cognoscitiva.

En el renaixement on tornem a una preocupació per la formació integral i humanista la música serà de vital importància en la formació del ciutadà,  la música continuarà dintre dels plans d’estudi formant part del quadrivium o quatre camins: aritmètica, geometria, música i astronomia.

En l’època Barroca continuarà donant-se-li importància a la formació musical, aquesta serà revitalitzada a través de certes teories gregues, apareixerà l’òpera i és crearan els primers conservatoris a Italia.

L’època clàssica recuperarà els ideals clàssics de claredat i  simetria, s’aconseguirà una estructuració a nivell melòdic i harmònic que facilitarà un millor enteniment a l’oient. Aquesta època de revolucions li donarà també a la música el caràcter democràtic i social a través del concert públic.

Al romanticisme la música ocuparà dintre de l’estètica del art el primer lloc. La vida social del músic, junt al ideal estètic del romanticisme, li donaran aquesta un punt místic i el·litista que començarà allunyant la música de gran públic.

Aquesta tendència anirà augmentant al s.XX on un major nombre d’estils i tendències aniran eixint de la nit al dia, el cinema, la ràdio, la televisió, el disc anirà diversificant la manera d’escoltar i entendre la música, i sols al grans pedagogs musicals del s. XX la música tornarà ser un punt important dintre dels plans de formació de l’escola, tot i que, mai com abans.

Així doncs, arribats a aquest punt, on els mitjans de comunicació, internet, la publicitat, videojocs, etc. elements de la nostra societat que generen milers de milions, utilitzen la música de forma moltes vegades indiscriminada i quasi sempre amb unes finalitats concretes, es fa precís a més d’altres qüestions, educar al nostre alumnat en una escolta més activa i sobretot crítica davant el món sonor on, necessàriament i moltes vegades inconscientment, ha de crèixer .

AHIR

• La música no estava present com assignatura general perquè ni era obligatòria ni apareixia com optativa.

• En alguns centres s’impartia com complementària o extraescolar i preferentment en la formació de les xiquetes.

• No hi havia aules amb dotació musical específica, com a molt un piano al saló d’actes.

• No existia la figura del professor/a especialista i en la majoria dels casos la “Sección femenina” s’encarregava de l’ organització d’activitats de música i dansa com manifestacions culturals en festivals de finals de curs.

• Tecnologia menys avançada pel que fa a la producció i enregistrament de música.

• En Magisteri, la música era una assignatura dura i amb aspecte molt reglat, amb poca part de didàctica, amb una càrrega d’història important i , en general, destacaven aspectes que la feien poc motivadora i que pesen en la memòria com una experiència negativa d’aprenentatge.

AVUI

• La música està present en els currículum com una àrea obligatòria  i recull l’esperit d’una nova educació musical basada en les experiències de músics pedagogs com Dalcroze, Willems, Orff, Kodaly, Martenot,  Schafer i d’altres que partint del qüestionament de la manera tradicional d’ensenyar música, han optat per una altra que  desenvolupa la creativitat  en un ambient participatiu on la música es vivència i s’utilitza com llenguatge comunicatiu.

• En els col·legis públics de la  Comunitat Valenciana, l’àrea de música s’imparteix en una aula específica amb una bona dotació (instrumental Orff, sintetitzador, equip reproductor de CD i cassette, i en algunes, ordenador i televisió amb vídeo).

• Existeix un professorat especialista i comença a formar-se una nova generació de professorat que ha experimentat la musicalització en la seua formació general.

• La música té un major pes en la societat per la seua divulgació a través dels mitjans i les gravacions són de qualitat.

• En Magisteri constitueix una especialitat amb una càrrega important en els aspectes pedagògics.. Ha passat de ser una assignatura a tota una especialitat.

DEMA QUÈ?

LA MÚSICA EN LA COMUNITAT VALENCIANA

La Comunitat Valenciana és música i així ho diu la seua targeta de presentació; 497 Societats Musicals amb bandes de música, orquestres i escoles d’educands. Més de 200.000 músics.
            Més de 1.000 músics treballant en les principals orquestres espanyoles i europees.
            33 Conservatoris Professionals i 3 Conservatoris Superiors de Música.
            La Federació de Cors (FECOCOVA) inclou cors amb més de 3.000 coralistes.

           Nostra Comunitat organitza festivals de música de diferents estils: jazz, rock, pop, música antiga i barroca, música religiosa, certàmens de bandes, de joves orquestres internacionals.... És la Comunitat Autònoma que major quantitat de festivals de música organitza.

            Els principals auditoris de la Comunitat produeixen audicions didàctiques per a escolars en col·laboració amb bandes i orquestres i mestres i professors especialistes de música de les escoles, col·legis i instituts.

             La Música és l’àrea de coneixement que més projectes intercentres desarrolla.  Actualment hi ha 77 grups de professors de centres públics i concertats amb distintes realitats socials adscrits als CEFIRES. En aquests projectes els professors especialistes d’educació musical treballen conjuntament, comparteixen experiències, interactuant amb altres entitats musicals aconseguint que el treball realitzat tinga projecció social.

            Els cursos de formació i perfeccionament del professorat ofertats pels CEFIRES per al professorat d’educació musical són els que major índex d’assistència tenen.

            Els premis per a projectes d’innovació educativa promoguts per la Conselleria de Cultura i Educació han sigut donats els dos últims anys a les propostes de professors d’educació musical.

El professorat de música de primària i secundària de la Comunitat Valenciana ha constituït una associació sense ànim de lucre (AULODIA) que conta en l’actualitat amb uns 250 socis, essent un referent per a altrse associacions a nivell estatal.

Tota aquesta informació ens permet afirmar el fet musical, en totes les seues manifestacions, com un dels elements significatius que defineix la nostra identitat i cultura pròpia.

PREGUNTES PER A LA REFLEXIÓ

 1-       Val la pena donar una imatge de València com a comunitat de la música sense reforçar la base d’una bona educació musical per a tots?

2-       Els conservatoris formen els professionals de la música i, a l’ensenyament general la música forma ciudatans sensibles, prepara per a gaudir amb sentit critic i constructiu. Cal reduïr les hores d’educació musical a l’escola? O cal ampliar-les?

3-       Per a què grans proyectes: palaus, teatres, escoles d’alt rendiment, quan tot açò no s’acompanya d’una bona formació dels seus ciudatans?

4-       LA CULTURA ÉS PATRIMONI DE TOTS. NO S’ACONSEGUEIX DE FORMA ESPONTANIA AL NÈIXER SINÓ A TRAVÉS D’UNA BONA EDUCACIÓ.